Qui ets tu?

QUI ETS TU?


“ El món està a les mans d'aquells que tenen el coratge de somiar i córrer el risc de viure els somnis. Un té a les seves mans el color del seu dia però no perdis de vista que moltes mans fan més lleuger el treball”

La recordo molt bé, ja que ara fa un mes tan sols. Arribava carregada i tremolosa però a la vegada contràriament d’aparença segura, sòlida i protegida. Caminava deixant marcades les seves pròpies petjades des de la porta fins arribar a l’aula .No anava perduda com la resta , potser pel fet d’anar acompanyada encara tot i ser el primer dia de classe.

Es una noïa de complexió vigorosa .Els nombrosos cabells li queien meticulosament al llarg de l’esquena com si d’una catifa “Saxony” es tractés, deixant entreveure un gran tupit de rínxols i dens moviment de bucles, separats cuidadosament per un manteniment diari.
De nas més aviat rodó,gairebé llençant a camusa i de cara expressiva, fresca i jovial. Els seus ulls ennegrits eren vius,desperts i grans, tan grans i d´actitud alerta i observadora que semblava com si volguessin sortir a saludar-me. Son ulls de pestanyes llargues,arrissades i espesses a conjunt amb la seva morena cabellera però alhora son plens d’una innocència embaucadora,cosa que em recordava a anys anteriors. Porta les celles poblades, gruixudes , brunes i perfectament arquejades que li fan un pont perfecte a la mirada penetrant que deixa entreveure darrera d’algun rínxol caigut a la tardor.

Les seves mans són de caire càlid, sensibles i en ocasions en observar-les fent manualitats es desprenen de la decoració de ferro que normalment suporta el seu dit del cor i es transformen en un instrument de precisió per treballar de forma meticulosa,ferm i amb exactitud sobre les línees.

D'indumentària i vestimenta senzilla, però moderna, contemporània i actual alhora. Les seves orelles sempre van carregades amb arracades de gran grandària, cridaneres i llampants. Arracades que tenen el rol de recordar-nos la seva feminitat i sensualitat.
Vesteix amb camisoles amples i transparents i les cames les cobreix d’unes malles negres que envolten la seva figura.

Li sobresurt del rostre una gran boca , amb un somriure continu en aquests llavis riallers i petoners que denoten positivisme i felicitat. Llavors la seva boca arrodonida i amb les dents perfectament alineades(cosa que no em sorprendria si em confirmés que va dur aparells a la seva infància) van dir el primer “hola”.
Tres o quatre dies després ja parlem dins i fora de la petita aula. Aquesta aula espera impacient els canvis que sorgiran segons l’activitat que haurem de fer. Un dia es plena de coloraines, formes i eines per a transformar de forma creativa un objecte i un altre és més fosca, quadrada i organitzada per a treballar altres aspectes més teòrics. Aquesta última té taules de fusta blanques amb paletes anti-cops com un afegit si cadascun de nosaltres fóssim pintors. Entren olors diversos pels finestrons. L´aula té grans orificis que deixen penetrar l’olor dels arbres i els sorolls de l’escola més propera.

En tot aquest temps, la noïa encoberta i sens nom explícit ha decidit no fer-ne pública la seva identitat fet que deixa entreveure que a lo millor no es tan segura com semblava en una primera impressió, al primer cop d’ull.
No negaré que no tinc ganes de revelar-ho, però prometo que no ho faré .
Serà el nostre secret i l inici d’una possible amistat.